dissabte, 27 d’agost del 2011

Sombras de luz

Soy un ser cíclico que alberga la luz y la oscuridad en su interior. Traspaso las líneas del tiempo avanzando con mi propia rueda. Una rueda que he construido yo y que debo seguir deshaciendo y montando a lo largo de toda mi vida. Mi espíritu traspasa a mi cuerpo los reflejos o claroscuros. Mes a mes, mis pechos y mi útero se hinchan y deshinchan.
Ahora soy una hechicera. Por eso, valiéndome de la rotundidad que caracteriza a este ser, afirmo que, a partir del inicio de mi nuevo ciclo, no permitiré que nada ni nadie me menosprecie por mi verdadera naturaleza. No pienso entrar de nuevo en los mecanismos lineales y estáticos a los que me he visto obligada durante tantos años.
Dentro de unos días, mi bruja se despedirá y dirá adiós para siempre a mi ser actual. Estaré de luto durante un periodo de tiempo, un tiempo en el que lloraré sangre. Lágrimas rojas a las que pienso alabar a partir de hoy mismo.
Pero no voy a quedarme estancada en el pesar. Más allá, me esperan la virgen y la madre renacidas, vestidas de blanco y colores tierra respectivamente. Mi vientre me devolverá la luz.

dilluns, 1 d’agost del 2011

¡Mamá, quiero ser Drag King!


Foto: Wikipedia

Mi lesbianismo es complicado. Me gustan las mujeres y quiero follarme a todas las que pueda, pero no puedo con todas. Me fascinan las chicas bonitas, jóvenes y adorables que veo por la calle. ¿El problema? La mayoría tienen pinta de ser heterosexuales convencidas. Quizá lo tendría más fácil si yo no tuviera pinta de hetero 100%. Pero no. Señoras, mejor dicho, señoritas, soy una lamegrietas.
Y diréis, ¿ese es tu gran problema como lesbiana? No. Hay algo peor. Más oscuro, perverso y lujurioso. Como me ponen las tías con pinta de adorapollas, muchas veces me imagino que me corro en su cara, que las dejo bien pringadas de semen. Y, oh, con la iglesia hemos topao.
Creo que esto, quizá, necesita una explicación. No se trata de que quiera tener polla; lo siento, señor Freud, no se lo voy a poner tan fácil. Se trata de que me gustaría seducir a estas chicas como un hombre. Me vestiría de galán antiguo, de los que llevaban chaleco bajo la americana y bigote. Las invitaría a unas copas. Y el juego empezaría. Les susurraría cosas bonitas al oído; les rozaría el muslo, más allá del límite permitido por el decoro; las invitaría a bailar; las cogería por la cintura, con mucho cuidado de levantar unos milímetros su faldita; les prestaría mi americana como refugio para sus hombros y brazos desnudos; y, entonces, las llevaría a casa.
Allí, la cosa iría más en serio. Me ocuparía de todo su cuerpo sin presentarles el mío. Las conduciría al límite del placer lésbico; con cuidado, eso sí, no querría terminar con una mujer exhausta en mi cama y yo toda cachonda. Por eso, cuando la humedad embargara sus deliciosas braguitas, me descubriría. A estas alturas, la bonita y heterosexual chica afortunada de la noche estaría tan encantada conmigo que, estoy segura, le daría bien poca importancia a mi falta de miembro viril.

dimecres, 27 de juliol del 2011

La meva versió de Harry Potter. Part II

- Quantes vegades us ho he dit?! A Hogwarts no es pot desaparetre! -va exclamar l'Hermione.
Harry Potter i el pres d'Azkaban, J.K. Rowling

L'Hermione tenia ganes que acabés la classe. Quedaven tres minuts i semblava que la campana no sonaria mai. Feia un quart d'hora que havia deixat de prendre apunts sobre la traducció d'un text rúnic especialment complicat. Sabia que ho acabaria pagant, ja que allò estaria relacionat amb els deures; però ara no podia concentrar-se, tenia només un pensament al cap. Ja s'espavilaria després. Quedaven quinze segons. Ara sí que havia d'escriure, la professora estava dictant els deures. Llavors, va sonar la campana. L'Hermione es va estremir; tot i això, ara no podia marxar. Quedava poc. Havia aguantat tot el matí, només li quedaven els últims segons.
Per fi. Va arreplegar el llibre i les plomes de qualsevol manera i va arrencar a córrer. Va deixar enrrere tots els companys de classe. Va travessar alumnes amuntegats als passadissos cap al seu objectiu més proper. Només tenia allò al cap. Va córrer més ràpid.
-Ei, Hermione! -era el Ron.
Sense aturar-se, li va llençar la resposta amb un crit atafegat.
-Ara no, Ron. Ens veiem al Gran Saló!
Li quedava poc. Per sort, l'últim corredor era quasi bé buit. Va obrir la porta d'una revolada. Va deixar caure la bossa a terra de qualsevol manera i va ficar-se dins un dels compartiments. A corre-cuita, va aixecar-se la túnica i va baixar-se pantis i calces.
-Aaaahhh -va deixar anar. Gran part de la caca li va sortir de cop i, a l'acte, va sentir com se li relaxava tot el cos. Feina pudor. Molta. I la merda era una mica desfeta. Ja ho havia pensat, que tot el batut de bescuit i totes les granotes de xocolata que havia pres el dia abans a Hogsmeade li farien mal a la panxa. L'Hermione va apretar una mica més, per si tenia més per treure. Va sortir-li un últim cagarro força més compacte. Això era tot, així que va començar a trencar trossos de paper de vàter. Va haver de fer-ne servir bastant, perquè era una d'aquelles merdes que costava de netejar. Quan va acabar, amb un somriure de felicitat, va tirar de la cadena.
Al sortir, amb la motxilla a l'esquena, quasi bé es va entrebancar amb el Ron, que l'esperava assegut al mig de la porta.
-Ei, Herminone -va començar, mentre ensumava una mica - ostres noia, quina cagada acabes de fer, no? -va acabar dient, tot enriolat.
L'Hermione va tancar la porta de cop, fent cas omís a l'exclamació de dolor per haver trepitjat el peu del Ron. Decidida, va anar tirant cap el Gran Saló.
- No n'has de fer res, tu, del que faig al lavabo -va contestar-li, ben seria. Mentre, però, va sentir que les galtes li cremaven i va pensar que, en aquell moment, donaria el que fos per poder desaparetre.

diumenge, 17 de juliol del 2011

La meva versió de Harry Potter. Part I

Però qui s'ha pensat que és per dir-me que no em passi de la ratlla- va dir el Harry tot indignat.
Harry Potter i el pres d'Azkaban, J.K. Rowling

Eren les dues de la matinada. El Harry feia deures d'Història de la Màgia mentre escoltava els roncs dels Dursley de fons. Tot estava quiet i en silenci al carrer Privet. Tenia la sensació que, en aquells moments, era l'única ànima conscient de tot el veïnat. Ni tan sols tenia la companyia de la Hedwig, que havia sortit a caçar. Estava força avorrit, i això que fer els deures de l'Escola era el més emocionant de l'estiu; però portava massa estona amb aquella redacció sobre les revoltes dels Gòblins. Va pensar en fer un descans.
Estirat al llit, el cap el va portar a pensar en la Xo Xang. La Xo era una noia de Ravenclaw amb la que el Harry s'havia fet un petó l'últim curs. En rememorar aquell moment, va sentir pessigolles a l'estòmac.  Va pensar en el seu somriure, en les vegades que el mirava quan eren al Gran Saló. El Harry va recordar-la vestida de muggle, amb uns texans arrapats i una samarreta amb la que ensenyava el melic; una roba que la feia molt més atractiva que l'habitual túnica negra de Hogwarts.
De cop, va llençar el llibre d'Història de la Màgia i els pergamins a terra, cosa que va provocar un fort sospir del tiet Vernon. Rememorar la Xo havia fet que el Harry s'excités. Se li havia posat la polla dura, així que va pensar que havia arribat l'hora de donar un cop d'ull a la revista que li havien donat el Fred i el George Weasley. Va anar a buscar-la al bagul, sentint una forta pressió sota els calçotets. Era una revista com la dels muggles -li havia vist algunes al Dudley- amb la diferència que aquestes noies s'acariciaven el cos de manera provocadora.
El Harry es va treure la part de sota del pijama i es va començar a tocar la polla. No necessitava gaires estímuls previs, ja que pensar en la Xo l'havia posat molt calent. Aviat va començar a moure rítmicament la mà amunt i avall, amunt i avall. Les noies de la revista, que s'havien adonat del que feia, van començar a tocar-se per ell. N'hi havia una d'asiàtica, com la Xo. I el Harry va imaginar-se que era ella, que estava acariciant-se per ell. Amunt i avall, amb una mica més de pressió a la punta. La noia de la revista va començar a gemir. En Harry tenia moltes ganes de tenir un orgasme. No volia aguantar-lo. Va deixar anar un esbufec. El semen li va sortir disparat a la cara de la noia de la revista, que es passava la llengua pels llavis obscenament.

dijous, 9 de juny del 2011

Trilogía del pecho. Parte III. Lo que representan

Cuando era pequeña, mi juguete favorito era un viejo par de calcetines que salvé de la basura; mi madre estaba a punto de tirarlos por tener demasiados agujeros. Los cogí de la bolsa y los guardé en el fondo de un cajón. Los escondí porque, para mí, eran la prueba que demostraba mis juegos secretos.
Allí permanecían hasta que no había nadie en casa y podía sacarlos para hacer de las mías. Los cogía e iba hacia la habitación de mis padres. Sacaba algo de ropa de mi madre. Mi prenda favorita era cualquiera de sus sujetadores que, por supuesto, yo rellenaba con los dos trozos de lana para los pies. Para dar más credibilidad al asunto, también solía enfundarme en un vestido bien escotado.
Lo divertido del juego consistía en pasar el rato admirando mis enormes tetas. Me encantaban. Con ellas, era toda una mujer, crecía de golpe hacia la edad adulta. Las acariciaba. Las cogía entre las manos y las subía hacia arriba. Me bajaba el escote para enseñar un poco más mis pechos-calcetín. Llegué a pasar horas así, tantas que casi podía sentir que tenía unos hermosas y verdaderas tetas colgando. Pero siempre acababa desanimada: acababa odiándome por tener que esperar todavía un montón de años para tener mi propio par de senos.
Con el tiempo, choqué con la realidad. Me di cuenta de que no me crecerían por si solas. Necesité darles un pequeño empujón con hormonas y silicona. Supongo que, por eso, todavía conservo el viejo par de calcetines que me ayudó a dar mis primeros pasos como mujer.