La meva versió de Harry Potter. Part II

- Quantes vegades us ho he dit?! A Hogwarts no es pot desaparetre! -va exclamar l'Hermione.

Harry Potter i el pres d'Azkaban, J.K. Rowling

L'Hermione tenia ganes que acabés la classe. Quedaven tres minuts i semblava que la campana no sonaria mai. Feia un quart d'hora que havia deixat de prendre apunts sobre la traducció d'un text rúnic especialment complicat. Sabia que ho acabaria pagant, ja que allò estaria relacionat amb els deures; però ara no podia concentrar-se, tenia només un pensament al cap. Ja s'espavilaria després. Quedaven quinze segons. Ara sí que havia d'escriure, la professora estava dictant els deures. Llavors, va sonar la campana. L'Hermione es va estremir; tot i això, ara no podia marxar. Quedava poc. Havia aguantat tot el matí, només li quedaven els últims segons.
Per fi. Va arreplegar el llibre i les plomes de qualsevol manera i va arrencar a córrer. Va deixar enrrere tots els companys de classe. Va travessar alumnes amuntegats als passadissos cap al seu objectiu més proper. Només tenia allò al cap. Va córrer més ràpid.
-Ei, Hermione! -era el Ron.
Sense aturar-se, li va llençar la resposta amb un crit atafegat.
-Ara no, Ron. Ens veiem al Gran Saló!
Li quedava poc. Per sort, l'últim corredor era quasi bé buit. Va obrir la porta d'una revolada. Va deixar caure la bossa a terra de qualsevol manera i va ficar-se dins un dels compartiments. A corre-cuita, va aixecar-se la túnica i va baixar-se pantis i calces.
-Aaaahhh -va deixar anar. Gran part de la caca li va sortir de cop i, a l'acte, va sentir com se li relaxava tot el cos. Feina pudor. Molta. I la merda era una mica desfeta. Ja ho havia pensat, que tot el batut de bescuit i totes les granotes de xocolata que havia pres el dia abans a Hogsmeade li farien mal a la panxa. L'Hermione va apretar una mica més, per si tenia més per treure. Va sortir-li un últim cagarro força més compacte. Això era tot, així que va començar a trencar trossos de paper de vàter. Va haver de fer-ne servir bastant, perquè era una d'aquelles merdes que costava de netejar. Quan va acabar, amb un somriure de felicitat, va tirar de la cadena.
Al sortir, amb la motxilla a l'esquena, quasi bé es va entrebancar amb el Ron, que l'esperava assegut al mig de la porta.
-Ei, Herminone -va començar, mentre ensumava una mica - ostres noia, quina cagada acabes de fer, no? -va acabar dient, tot enriolat.
L'Hermione va tancar la porta de cop, fent cas omís a l'exclamació de dolor per haver trepitjat el peu del Ron. Decidida, va anar tirant cap el Gran Saló.
- No n'has de fer res, tu, del que faig al lavabo -va contestar-li, ben seria. Mentre, però, va sentir que les galtes li cremaven i va pensar que, en aquell moment, donaria el que fos per poder desaparetre.